Tu, una vegada em vas dir que series per sempre, que sempre series amb mi, i ara, no hi ets.

Enyoro el mar, la sal, la tramuntana bufant-me els cabells, tu agafan't-me la mà per la riba, i tot això ja no hi és, ni la platja, ni la nit mirant estrelles, tot això ja no hi és ha desaparagut, per donar pas a l'òblit. Però l'oblit no funciona en mi, i l'unic que hi ha, es l'anyorança, i la teva marca en mi.

Que faig si no hi ets?

...Vas dir, que seriem com l'infinit, però ja no hi ets.

Ara, només veig per la meva finesta, la lluna vermella, que una vegada no fa molt, ens va unir.

Veig la marca que has deixat en mi, en forma de tinta negre que recòrrer el meu canell, i no hi ets, em faltes.

Tal i com em falta, l'oxigen per viure.

Seguiría morint, per tu sense pensar-m'ho ni una mil·lèsima de segon.

Lluna vermella, que em duu el teu recòrd, i m'amarga l'existència.

Que faig sense tu, si no sóc res si em faltes. Em sento tan perduda, si tu no em guies pel teu camí.

Que seré sense tu? Una sola marca en el teu pasat i res més. Em mata.

I ara només ploro per intentar oblidar que era feliç, més que mai al teu costat.